Demà anirem a buscar coscolls!

Amb frase que utilitzaven alguns dels contrabandistes de Travesseres per informar a tots els membres de la seva colla que l’endemà anirien a fer contraban comencem una nova entrada al blog que ens endinsarà al contraban a través d’una magnífica excursió a cavall entre la Cerdanya i Andorra.

Segons ens expliquen alguns dels avis de la zona el contraban va esdevenir una font d’ingressos important per a les famílies dels pobles i estava ben organitzada en colles.

Les colles eren aproximadament de 4 membres (normalment familiars) i una de les rutes més habituals era crear el pas fronterer amb Andorra per el coll de Perafita.

A l’estiu sortien a dos quarts de tres de la matinada del poble (Aransa, Travesseres, Músser,  Lles...) i aproximadament amb unes 3 hores ( que per cert, anaven a un molt bon ritme!) arribaven al port de Perafita on havien quedat amb els andorrans que els pujaven els fardos amb matxos.

Després baixaven fins la zona de les Pollineres i allí, dins del bosc s’amagaven per recuperar energies i esperar que arribes la foscor per poder baixar al poble sense ser vistos.

Com és normal, tot aquest moviment de persones per la muntanya te associat moltes històries i anècdotes de guàrdies civils corruptes, de persecucions, trets...

Si el tema us interessa us recomano un parell de coses: si teniu temps i paciència parleu amb algun dels avis del poble, sinó podeu comprar-vos el llibre de “El Contraban de frontera al Pirineu Català” de Josep Albert Planes i Ball.

Avui m’agradaria convidar-vos a fer més o menys un tros del camí que seguien aquests valents contrabandistes, això si, no heu de patir gaire ja que la Guardia Civil ja no es dedica a perseguir gent per la muntanya com abans!

Estany Petit amb el Perafita al fons

L’excursió que us vull proposar és pujar al cim del Perafita (o Tossal de la Truita) a 2762 metres d’alçada per sobre el nivell del mar.

Per fer l’excursió deixarem el cotxe a la zona d’aparcament de les Pollineres, i per un petit sender senyalitzat començarem a pujar fins arribar als estanys de la Pera. Aquest tros de l’excursió que us robarà pràcticament una hora, transcorre per dins d’un bosc de Pi negre, amb algun corriol d’aigua juganer que va creuant el camí en més d’una ocasió i regalant-nos un petit però magnífic salt d’aigua.

Port de Perafita

Cal dir, que si no esteu mol avesats a caminar o aneu amb nens petits, el més recomanable és deixar l’excursió a l’estany superior i tornar pel mateix camí.

Després de l’estany superior, el camí s’enfila per la dreta, per un pendent progressiu per assolii el coll de Perafita, punt des d’on es podrà gaudir d’una vista panoràmica increïble amb els estanys als peus.

Després d’això el camí puja per la carena fins assolir el cim. Des de l’estany superior tardareu 1h 20’ en arribar al cim.

Pics de Montorull i Perafita

El retorn més fàcil és seguint el mateix camí, però si no us fan por les tarteres ni els passos aeris i voleu fer veure que la guàrdia civil us ha barrat el pas, us recomano baixar per l’altre carena, en direcció al Monturull i en arribar al coll de la Claror, baixar per una tartera fins a una zona plana que després de seguir el riu us durà a l’altre costat de l’estany inferior de la Pera.

Aquest tram de la carena i de la tartera és la zona més tècnica de tota l’excursió, per això si us atreviu a fer-la heu d’anar amb la màxima precaució! Ja portareu una estona caminant i la fatiga pot fer que no estiguem concentrats al 100%.

A continuació us poso el track de la ruta i si algú volgués informació més concreta pot contactar amb mi!

Per cert, aquesta excursió a l’hivern també es pot fer amb raquetes, en aquest cas l’inici es al principi de l’estació d’esquí d’Aransa o de Lles, cosa que l’allarga considerablement. 

En qualsevol cas, sigui hivern o estiu sempre cal estar atent a les previsions meteorològiques, avisar a algú del recorregut que es vol fer i molt important, saber renunciar si les coses es compliquen.

Per acabar l’entrada vull agrair al Jordi Lluis Pi Calzada que em deixi posar les seves grans fotos en aquesta entrada. Podeu trobar més fotos d’aquesta excursió i de molts més llocs al seu bloc  Les muntanyes de Catalunya

Geocaching, la busqueda del tresor del segle XXI

@devi_cg amb el catxé de Dorres

 Ara ja fa uns quants anys que va arribar a les nostres terres, concretament ja fa 11 anys que es va amagar el primer catxé dins el territori català, concretament a la muntanya màgica de Montserrat.
Però, què és això del Geocaching? 
El Geocaching, o la geocerca que és el seu nom en català, és un joc que consisteix a trobar “tresors”que hi ha amagats per tot el món amb l’ajuda d’un GPS.
Aquests tresors son carmanyoles que  amagades per els mateixos usuaris del joc, contenen diferents objectes de poc valor com poden ser ninots, clauers, cotxets, etc. També hi ha una llibreta on tothom que el troba pot escriure-hi les seves sensacions, experiències o vivències a l’hora de trobar el tresor.
Tot aquest joc està coordinat o englobat des del lloc web www.geocaching.com on tothom que estigui registrat (és gratuït) pot veure les coordenades dels tresors existents i també pujar les coordenades de nous catxés que hagi creat prèviament.
Una de les normes del joc, a l’hora de crear un nou catxé, és que has d’amagar el nou tresor en algun lloc emblemàtic, especial o que aporti alguna cosa tant per al creador del catxé com per al buscador.
Aquest fet, fa que sigui molt atractiu anar a buscar tresors, ja que saps que la búsqueda d’un o més tresorts et portarà a racons del territori plens de bellesa o amb alguna singularitat particular. A més, també és una molt bona manera d’introduir els més petits de la família a fer senderisme. Gràcies aquest joc els nens tenen un objectiu concret com és trobar un tresor i aquesta motivació els permetrà fer excursions d’una manera molt més divertida i agradable per a tots els membres de la família.

Des d’aquí no vull profunditzar gaire més, ja que dins el geocaching podem trobar diferents tipus de tresors (multicatxes, enigmes, virtuals, webcams...) i també podem trobar geocoins(monedes commemoratives), travelbugs ( ninots que tenen una missió i pots seguir el seu recorregut gràcies a Google Earth) i moltes coses més que només es poden anar coneixent participant del joc.
A més, amb la tecnologia actual és molt més fàcil participar en el joc que fa 10 anys, ja que els smartphones nous Iphones i tots els que tenen el sistema operatiu Android tenen la possibilitat d’instal·lar una aplicació que et permet trobar els tresors.
Per acabar, vull animar-vos a que proveu de trobar el vostre primer tresor! Segur que prop de casa vostra, o de la vostra feina, o en aquell parc per el que passeu cada dia hi ha algun tresor amagat esperant-vos!

EL CAMÍ DELS BONS HOMES, la vall de la Llosa

Els Bons Homes o Càtars com molt bé explica l’Oriol en la seva entrada de “Els Càtars,l’Església de Déu o dels Bons Homes i les Bones Dones”  van ser un moviment religiós dels segles XII i XIII que es va veure perseguit per l’única croada en terres europees i per els tribunals de la Inquisició.
Arran d’aquesta persecució ferotge a la que van ser sotmesos molts dels seguidors de l’Església de Déu van abandonar les seves llars i van emprendre un difícil viatge fins l’altre costat dels Pirineus.
Actualment existeix un GR (Sender de Gran Recorregut) que recorda el pas dels bons homes  per tots aquets magnífics paratges.
El sender, uneix la fortalesa de Montsegur (a l’Arièja) amb el Santuari de Queralt (Berga) recorrent tres grans zones com son el Berguedà, la Cerdanya i l’Arièja sumant un total de 200km.
Aquest sender, que disposa d’un Consell regulador, que vetlla per el bon estat del camí i per aglutinar tots els serveis que s’hi poden trobar, és un itinerari ple de racons únics i d’una gran bellesa com pot ser l’estany de Besines (a l’Arieja), la Vall de la Llosa ( a la Cerdanya) o el santuari de la Mare de Déu de Queralt.
Si us animeu a fer el camí, una experiència altament recomanable, podeu trobar diverses publicacions on s’explica pas a pas l’itinerari de la ruta. També podeu trobar altres publicacions com  “La cuina en el temps dels Bons Homes” o “A peu per camins de càtars al Pirineu Català” on ens presenten 14 excursions per els voltants del camí pròpiament dit.

Avui però, us vull presentar una petita passejada, ideal per iniciar als nens al món del senderisme, que us durà fins al Molí del Salt a la Vall de la Llosa.

Primer de tot ens situem una mica, la vall de la Llosa la trobem a la Cerdanya, i la manera d’accedir –hi més fàcilment és des de Prullans.
Des del bonic poble de Prullans (recomanem fer una petita visita al que és conegut com a mirador de la Cerdanya) surt una petita carretera asfaltada que ens durà als pobles de Ardovol i de Coborriu de la Llosa.
Passat aquest últim poble, la carretera baixa durant més d’un quilòmetre enmig d’un fantàstic bosc fins arribar a uns prats i a creuar el riu de la Llosa. Punt on aparcarem el cotxe.

Foto cedida per @jomaimage

Per fi comencem a caminar! Aquesta és una passejada per el costat del riu, seguint el GR per un magnífic camí custodiat per avellaners, gerderes, maduixeres de bosc  i moltes altres plantes aromàtiques i medicinals.
Després de caminar uns 20 – 30 minuts riu amunt arribem a l’antic molí i a l’espectacular salt d’aigua conegut com a Molí del Salt.
Aquest és el final de la nostra passejada, un racó on encara s’hi poden veure les goges la nit de Sant Joan i on encara hi ha gent que hi busca manairons.

Com a curiositats de la zona, el nom de Vall de la Llosa prové del verb “llossar” que vol dir, esmolar les eines de tall de la farga. Així doncs, ens trobem en una vall plena d’història ja que apart de passar-hi els càtars, aquesta va ser una vall de pas al llarg de la història i on a més s’hi va treballar molt el ferro, un ferro que duien de les mines de Puymorent i que encara avui podem trobar en forma d’escòria pels voltants del salt d’aigua.

Els miradors del Pla de l'Àliga

Avui us proposo una bonica i tranquil·la passejada per un entorn únic, el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Concretament us convido a conèixer els miradors del pla de l’àliga.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró es va crear el 15 de juliol del 1983, fet que culmina un llarg procés de protecció del territori iniciat ja l’any 1932, amb una proposta de conservació de la Generalitat de Catalunya de l’època republicana.
Sobre el Parc Natural del Cadí-Moixeró en podria escriure un munt, començant per els diferents microclimes, la gran biodiversitat (s’hi troben 92 espècies de cargols i el 75% de les papallones diürnes de Catalunya per citar un parell d’exemples) i moltes altres coses, així que intentaré centrar-me en l’excursió i totes les sorpreses amagades que hi podem trobar.

Com podeu veure en la imatge de Google Earth que teniu a continuació l’excursió és un itinerari circular d’una mica més de 4km que té com a punt d’origen i final el poble d’Estana.

Aquesta passejada que pot durar entre un hora i mitja i un parell d’horetes ens permet conèixer tot l’entorn gràcies a les 4 taules d’observació que han instal·lat des del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
El tram fins al primer mirador és potser el més feixuc, però igualment té un munt de coses per ensenyar-nos: podem veure una gran quantitat de plantes aromàtiques com la Farigola (Thymus vulgaris), La Sajolida (Satureja hortensis), la Lavanda (Lavandula angustifolia) i altres plantes amb usos tradicionals com el Ginebró (Juniperus communis) o el Boix (Buxus).
La primera taula d’observació està col·locada en un lloc privilegiat per veure les parets imponents de la cara Nord del Cadí.
El segon mirador, amb una orientació Nord-Est ens ofereix una vista única de tota la Cerdanya. Podem veure pobles pròxims com Beixec i Montellà i de més allunyats com Lles, Travesseres, Prullans, Bellver...
També, en dies sense núvols podem veure com el Carlit treu el cap per damunt de les serres més pròximes.
Després ens trobem el tercer mirador, amb unes vistes semblants a l’anterior punt, però que té un “tresor” amagat. Es tracta d’un mas que ens quedarà just a sota, anomenat Bima.
Aquest mas, segons conten va ser on va viure la filla del rei azteca Moctezuma II casada amb Joan Grau. Segons les llegendes hi ha un gran tresor amagat en aquestes terres. En aquest link podeu trobar una de les moltes versions que jo he sentit, també n’hi ha moltes de recollides en el llibre Llegendes de la Cerdanya de Manel Figuera i Abadal (de l’editorial Farell)
i Per acabar la ruta, l’últim mirador ens regala una vista molt bonica sobre el poble del Querforadat, el Tossal del Quer i la serra del Cadí.
i Parlant del Querforadat, si busqueu una mica també podreu trobar més d’una llegenda on explica l’origen del nom del poble....

Per aquells que teniu gps, us poso un link on podreu descarregar el track:

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1774488

PD: totes les fotos de l'entrada han sigut realitzades per un molt bon amic, el Xavi. Si voleu veure la seva particular visió del que ens envolta us recomano que visiteu el seu blog!

Passejada fins la bassa de Comabella

A tocar de l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa, existeix un tranquil i silenciós indret digne de visitar. Aquest lloc és la bassa o estanyol de Comabella.
Aquests dies que la primavera es manifesta en el seu estat més pur he anat amb un grup de gent a treure el cap per aquests paratges i com sempre ha sigut una excursió plena de petits detalls, que la fan tant i tant especial.
L’excursió comença al mateix pàrking de l’estació,  just davant d’on lloguen el material i on neix un dels itineraris de raquetes, també comença el nostre camí. Actualment està marcat amb quadrats grocs amb el número 1. Aquest sender que en un primer moment té tendència a anar a la dreta, s’endinsa el bosc  a través d’un pendent suau, fins que ens fa girar a l’esquerra punt on el camí planeja bastant. De seguida trobarem una bifurcació molt ben senyalitzada que farà que seguim el nostre camí per la dreta pujant lleugerament. Un cop passada la bifurcació estigueu alerta a la vostra esquerra, perquè en pocs moments apareixerà la bassa de Comabella enmig del bosc.

El camí fins a la bassa pot comportar-nos una mitja horeta a pas tranquil, tot i que us animo a allargar una mica el temps gaudint de la riquesa natural que us envoltarà al llarg de tota l’excursió.
Durant el camí podeu trobar  entre d’altres Ginebró (Juniperus communis), Aranyoners (Prunus spinosa), Maduixera silvestre (Fragaria vesca) i un llarg etcètera de plantes, molses i líquens. A més tot això ho trobem en un fantàstic  bosc de Pi negre (Pinus mugo)  on els arbres capritxosos juguen a fer formes estranyes amb els seus troncs, on és fàcil veure arbres vells caiguts per la neu de l’hivern o que en dies boirosos sembla que estigui encantat.
Per si fos poc, un bosc tant i tant fotogènic ha de tenir habitants per força, i tot i que veure’ls és més complicat ara en posaré un que de ben segur que podreu veure: les formigues.
Ara potser algú de vosaltres ha pensat “Guau! Formiguetes.... d’això ja en tinc a casa...”  si és així em sap greu decepcionar-vos però al llarg del camí veureu muntanyetes de color marró, alguna d’un tamany considerable. Sigueu tafaners i acosteu-vos a veure la muntanyeta marró de més a prop i observeu tot el moviment que hi ha en un gran formiguer.
Properament, us explicaré més coses sobre aquests petits insectes capaços de fer grans coses.

Tornant a la Bassa de Comabella, quan hi aneu, feu-ho sense presses, amb tranquil·litat i assaboriu tots aquests petits detalls que encara resten amagats en indrets poc coneguts.

Mama, jo vull ser......... Guia de muntanya!

Tot i el títol del post, de petit mai vaig sorprendre als meus pares dient que de gran seria guia de muntanya, és més, no tenia ni la més remota idea de que existia aquesta professió.
La meva vinculació amb l’excursionisme, com mana la tradició catalana, comença amb la família i els amics, sobretot durant els estius a la Cerdanya.
Per mi, i gràcies a que els meus pares em deixaven fer una mica de tot, anar amunt i avall per la muntanya,  descobrir camins, conèixer les plantes remeieres i enfilar-se als arbres per fer cabanes era el més habitual del món; i acostumat com estava a campar per la muntanya, ni em passava pel cap la possibilitat de que algú es dediques a guiar gent...no creia que fos necessari...
Un cop més grandet, intentant decidir que fer amb la pròpia vida i per un seguit de casualitats vaig acabar estudiant per ser guia de muntanya.
La decisió va sobtar a la família, però ara veig que va ser el millor que he fet mai. Una feina que et permet anar a la muntanya constantment i ensenyar petits grans racons. Però el que més m’agrada segurament és la possibilitat/responsabilitat que tinc per fer que la gent valori tot allò que tenim a les muntanyes , i així, ajudar a protegir-ho una mica.
Ara, que fa (només) quatre anys que m’hi dedico, i després d’haver vist un munt de coses m’agradaria reivindicar la figura del guia acompanyant.
El guia acompanyant és una figura poc valorada, però que pot aportar tot un seguit de valors afegits a una excursió que no surten ni a les guies ni als tracks. És per això que us animo, a que el proper cop que hagueu de fer una excursió en un lloc que no conegueu, busqueu un guia qualificat i deixeu que us descobreixi el lloc, la flora, la fauna, la història i tot allò que pot passar per alt als visitants!